Bon dia. Avui divendres 18 de maig, dia internacional del museus. Portes obertes a tots els museus del país...
Així mateix, avui es compleix una setmana de la convocatòria del primer concurs de micro-relats. En primer lloc, gràcies a tots els qui heu participat. Ha estat molt interessant veure com cadascú ha enfocat la frase inicial del relat cap a una temàtica diferent, amb estils diversos i tocs personals. Fem un breu resum-valoració dels 5 relats participants.
1. Tanante
Ha emmarcat la història en un context de mística i música. La meva interpretació és que el/la protagonista es troba en un món on res canvia però a partir de la música aconsegueix transmutar-se a un espai on ja no valen les "claus" tradicionals que abans servien. El relat amaga coses i això el fa atractiu. Enganxa.
2. Jordi
Es centra en un tema d'actualitat (malauradament) durant els últims anys: la violència de gènere. Ho fa a partir d'una mà i del que simbolitza aquesta, una mà respectable cap enfora però capaç de ser destructora dins d'una llar. Assoleix crear aquesta dualitat així com posar-se en la pell del maltractador, sense culpabilitzar-lo. Una no fàcil consecució.
3. Dani
Incideix en el tema de la infidelitat, d'un engany que no ja té més sortides, d'una veritat a veus que el protagonista vol veure amb el seus propis ulls. L'atmosfera d'intriga és bona si bé s'ha de vigilar amb les faltes d'ortografia.
4. James
Recorre a un mite de l'adolescència d'un grup d'amics que a uns quants ens sona, la qual cosa fa el relat proper. Es tracta d'un grapat de joves que es diverteixen i que presencien l'entrada d'un d'ells a l'habitació. Un simple fet que es pot convertir en llegenda. Creatiu i atrevit.
5. Judith
Fa l'ullet al cinema de James Bond i els seus petits detalls. Reflecteix el que una persona podria pensar en el cas que algú li estigués apuntant amb una pistola al cap. Interessant posició, que dóna per algunes discussions.
Bé, disculpeu els meus comentaris perquè no em trobo en posició de criticar literàriament però així, almenys, per una vegada, em sento com si fos com el meu profe literari (Pato). En tot cas, s'accepten contra-crítiques...
Demanat el perdó, anem a veure qui guanya. Tots els relats aporten coses i són prou punyents, però aquesta setmana, per l'originalitat del text i per les coses que no es diuen però s'endevinen del text, la campiona és la Tanante. Felicitats! Tens un punt i et poses com a líder en la classificació de micro-relats!
Finalment, la frase per aquesta setmana és: "Sortí al carrer somrient..." / "Salió a la calle sonriente...". Recordeu que cal posar-hi títol.
Bon cap de setmana a tots...
14 comentaris:
Respecto totalment la te´va elecció, tot i que crec que Tanante no pretenia transmetre aquestes sensacions... més aviat crec q es tracta d'una persona cansada de viure sempre el mateix, i que tot i intentar canviar part de la seva rutina (el canvi de registre musical), però no acaba de veure una sortida...
ups... no està massa ben relatat, pèrò enteneu el que vull dir, no?
Avui faré la meva segona aportació al blog.
Bàsicament dir que em fa molta il·lusió haver guayat i que després d'un trosset de bicicleta que em va tocar el 1990 aquest és el premi més gran que m'han donat.
Benvolgut Jordi,
Potser la riquesa del text resideix en les diferents interpretacions que se'n puguin fer. Ara bé, seria interessant saber quina era la intenció de l'autora. Tanante, que volies transmetre?
Salió a la calle sonriente... aún sin poder asimilar todo lo que había sucedido cinco minutos antes.
Nunca antes habían hablado, pero eran muchas las ocasiones en que se habían entrecruzado palabras invisibles a través de sus miradas. Un involuntario pisotón fruto de su torpez, logró lo que nunca hizo las copas de más que siempre llevaba.
Unas dulces miradas de complicidad y un breve intercambio de palabras fue suficiente para lograr un cita para ir a tomar un café antes de que sus amigas la fueran a buscar para irse a casa. Eran las 6 de la mañana, y ya hacía un buen rato desde que se habñia ido.Tenía que vover a casa, pero por primera vez, llegaría a casa con algo más que una buena cogorza, y es que por fin, aquella chica para él, dejaba de ser un amor desconocido.
Salió a la calle sonriente, no era para menos. Podía sentirse orgulloso de lo satisfecha que había dejado a esa belleza ébano. Su cabeza no alcanzaba a entender cómo una mujer que tenía el sexo como un medio de subsistencia podía gemir de esa manera de esa manera tan lasciva, y a su vez atronadora. Toda esa felicidad le había costado la vergonzosa cifra de sesenta euros, menos que una borrachera con sus amigotes en una sala de moda de Barcelona. Las noches de borrachera habían llegado a su fin, lo había decido, podría dedicarse a hacer foting los sábados estar en forma para la siguiente cita.
Salió a la calle sonriente y contenta porqué su jornada laboral ya había acabado. Por fin el último cliente se había ido creyéndose ser un superhombre, sin ser consciente del sufrimiento que había traído su gesta. Para ella era uno más, pero sabía que ellos se sentían únicos e importantes. Esa parte de la profesión es la que le resultaba más dura, fingir para que unos hombres que habían tenido la suerte de tener una vida más fácil, se creyeran superiores a ella. Por suerte, ella tenía el orgullo de haber luchado para vivir con dignidad, y lo había conseguido. Ahora le tocaba disfrutar de sus pocas horas de libertad.
benvolgut Albert mayol i persones respectables d'akest blog tan interessant: AMICS, COL.LABORADORS, ANÒNIMS....
Proposo una frase del dia (o de la setmana)
LA VIDA ÉS TOT ALLÒ Q ET VA SUCCEINT MENTRE TU T'ENTESTES A FER ALTRES PLANS (J.LENNON)
UNA ABRAÇADA!
Annie
PEDROLO
Sortí al carrer somrient, encara li agradava la seva feina... i només tancar la porteria se li va glaçar el somriure. On és tothom? De cop, es va sentir com l’Eduardo Noriega al començament de “Abre los ojos”. Com pot ser que no hi hagi ningú al carrer? La gent no curra?
“Serà casualitat”, va pensar. El forn de pa on agafava el croissant de cada matí, estava tancat. “Joder, si són les 06’30... com cada dia!” Va caminar cap al metro, sense veure a ningú... “com es deia el paio aquell? Ah, sí, Manuel de Pedrolo... el Mecanoscrit del Segon Origen... pffff... quin mal rotllo...”
Evidentment, ningú a l’andana... ja no estava, en absolut somrient, i de cop, es va adonar... “JODER... AVUI ÉS DIUMENGE”
BREVE
Salió a la calle sonriente... y lo atropelló el Trambaix
Benvolguda "Annie Mc Vil",
Em sembla una bona frase, bastant certa... i un bon reflex d'allò que ens passa diàriament. Sempre fent plans, pensant en el futur i en la forma amb què guanyar-se la vida, mentre la vida passa...
Ilusión
…como cada día. Esperaba verla de nuevo. Puntual. La vio acercarse con paso firme. Se acercaba a el mientras apuraba un cigarro. Al cruzar la calle el viento ondeó su larga melena lisa y oscura. De repente lo entendió. Hacía mucho tiempo que no sentía eso. Era ilusión. Ilusión por verla. Soñaba hablarle. Suspiraba por tocarla. Algo tan sencillo como eso hacía que saliese cada día sonriendo a la calle. Iba a trabajar pero no le importaba. Era su momento. El mejor momento del día. La vio pasar y desaparecer entre el gentío. Hasta mañana pensó. Y volvió a sonreir.
LUZ
Salió a la calle sonriente pensando que ya que la suerte le había sonreído, él le debía la misma gratitud.
Llevaban jugando a la ruleta rusa des de hacia unos meses. Jorge se fue el primero. Luego Luis, Marcos, Andrés... poco a poco todos fueron cayendo, pero él seguía vivo.
Se sentía invencible, poderoso, más vivo que nunca...Elevó la vista al cielo: “Hoy va a ser un gran día”.
Al bajar la vista todo fue muy rápido. Un coche, un golpe...cayó al suelo sonriendo aun, escuchando voces de fondo mientras se iba apagando la luz, su luz.
Literatos, se me había olvidado poner título al relato. El título será:
CARLITOS
En honor al hombre que en un discoteca que frecuentaba en mi juventud me narró tan bella historia. Gracias Carlitos.
Publica un comentari a l'entrada